Fem memòria…
Octubre 2010, la Roser ens deixa després de patir un càncer que no ens va donar temps per reaccionar. Després el dol.
Juny 2011, decidim deixar la ciutat per anar al camp. Iniciem d’aquesta manera una nova etapa. Comencem un nou camí i el comencem junts. Les dues germanes, l’Ester i l’Anna, amb les seves parelles i fills. Comença el projecte.
Gener 2013. Després d’hores passades davant l’ordinador buscant “Granja d’estruç, de caragols, de conills, horts de lloguer i un llarg etcètera, i aprofitant que teniem unes 10 gallines pel consum propi vam decidir … “Farem una granja de gallines ecològiques !”. Després papers, permisos, esperes, més permisos i més papers.
4 de novembre de 2015. Entrem les 60 primeres polletes de raça Penedesenca Negra al primer galliner. Son les primeres de les 240 que han d’arribar a la granja al llarg del primer any. Ens fa molta il·lusió i estem molt contents.
La família Codi 0 la formem…
L’Anna i l’Ester, germanes des de que vam nàixer. Hem acabat vivint una ben a prop de l’altra. Ara iniciem plegades aquest projecte amb les gallines . Qui ho havia de dir d’estar al camp envoltades d’animals . No es pot dir mai d’aquesta aigua no en beuré.
El Joan i el Xipi. Bons amics des de l’època de l’institut hem acabat sent cunyats, també veïns i per si no en teníem prou ara també som socis. Quins ous!
L’Ares, el Joel , la Xènia i el Pep. Els nostres pollets, la nostra inspiració. N’hem d’aprendre tant dels nens, del seu instint, de les seves preguntes. Ells encara no estan ensinistrats per la societat en que vivim. Deixem que segueixin el seu camí ensenyant-los els límits. Fixem-nos en les seves ganes de jugar, de riure, de cridar , de fer l’animal. Sense ells res de tot això seria possible. Portem 8 anys sense dormir una nit seguida, així podem aprofitar les matinades per pensar en nous projectes. Seguim així que diuen que només son els primers 30 anys. Ens fa molta il·lusió fer-los participar del projecte. Gràcies als 4.
L’equip Codi 0
Disfruta avuí, és més tard del que creus.
Troba un treball que t’agradi, i no tornaràs a treballar ni un sol dia de la teva vida.
Si alguna vegada acabem destruint el món, l’última veu en sentir-se probablement sigui la d’un expert dient que «això no pot passar»